Segons Marquès (2009): Francesc de Bastero podria haver estat un nepote. Era norma que cada bisbe podia col·locar un nebot; Taberner, per exemple, ho féu amb el seu, Francesc, al que donà l’abadia de Sant Feliu de Girona. Si Bastero fou nepote, no fou ociós; el bisbe Baltasar de Bastero li conferí la canongia vacant per òbit d’Antoni de Bastero i Lledó i la sagristia major de la seu, el 1737. L’any següent, 1738, el nomenà vicari general, i sotsdelegat per a la feina de reduir misses i aniversaris fundats, a fi d’acomodar les rendes que es cobraven a la inflació. Vicari general en seu vacant el 1745, tornà a ser-ho amb el bisbe Palmero el 1756, el qual el comissionà de nou per a la reducció de càrregues de fundacions el 1759; també les monges de Cadins l’elegiren com a jutge conservador el 1760. Cooperà en l’administració de l’Hospital Nou de Girona. Des de la seva dignitat de sagristà major, tenia alguns beneficis a disposició, com el de Santa Anastàsia. Afavorí amb ells el seu germà Josep, canonge de Barcelona (1737) i el seu oncle, Gaspar de Bastero, degà de la seu de Barcelona (1755). Com a superior de l’Almoina del Pa, s’oposà amb totes les seves forces a que aquesta fos convertida en base econòmica de l’Hospici de Girona. Aquesta matèria l’enfrontà, almenys jurídicament, amb el bisbe Lorenzana. Morí el 4 de juny de 1790, i no s’anotà al llibre d’òbits l’indret de la sepultura.
