DOM Lorente et Monton dominus Florentius hic est, inclytus antistes quem tegit iste lapis. Rexerat ille animas parochus, praeceptor alumnos; atque a secretis munere functus erat: ast post pontificem cum sederit ipse secundus, cessit ei ex meritis pontificalis apex. Hanc plusquam tredecim sedem moderatus in annos, summum cum summa laude peregit opus, strenuus et vigilans protexit pastor ovile, verbo ac exemplo pascere novit oves, largus egenorum pater omnia factus egenis; his, fussis opibus viscera fudit inops, charus erat plebi, clero, regique, Deoque; chara huic plebs, clerus, rexque Deusque fuit. Doctrina eximius. Nullo non pignore clarus. Aeterno dignus nomine... ¡magnus homo!, vir sapiens, prudens, probus, intemeratus ... obivit!!! Plangite mortales, quem beat ¡euge! Sion. Obiit die 17 januarii 1862.
DOM. Ací hi ha el senyor Florenci Lorente i Monton, l’egregi bisbe que cobreix aquesta làpida. Com a rector havia regit ànimes, i com a mestre, alumnes, i havia exercit el càrrec de secretari, i havent estat segon després d’un pontífex, obtingué per mèrits el cim pontifical. Governà la seu més de tretze anys, exercí l’altíssim càrrec amb altíssima lloança, pastor esforçat i vigilant protegí la cleda, sapigué pasturar amb la paraula i l’exemple les ovelles, generós pare dels necessitats, es féu tot per als necessitats, i a aquests, després de donar-los les riqueses, els donà les entranyes. Era apreciat pel poble, el clergat, el rei i Déu, i tingué apreci al poble, el clergat, el rei i Déu. Distingit pel saber, destacat en totes les qualitats. Digne de renom etern ... ¡gran home!, persona sàvia, prudent, recta, pura ... ¡morí!. Ploreu, mortals aquell que Sió felicita, ¡vine!. Morí el 17 de gener de 1762.
