Segons Marquès (2009): Heus ací una persona destacada, tan pels béns que arribà a reunir, com pels càrrecs que ocupà, com per les seves relacions familiars. La concisió epigràfica ho transforma tot en ditirambes genèrics. Ferran Diern havia estat ordenat de prevere a Barcelona el 1708, amb dispensa d’edat. Barceloní era el bisbe de Girona aleshores, Miquel Joan de Taverner (1699-1720). Consultor del concili de 1717 (vegeu Josep M. MARQUÈS, “El Concili Tarraconense de 1717: el procediment”, dins AIEG 39 (1998), 217-233) Taverner el nomenà en aquella ocasió vicari general seu. Fou també vicari dels bisbes Josep de Taverner (1721-26), Pere de Copons (1726-1728) i Baltasar de Bastero (1728ss). N’hem de trobar cinc, de prelats dels que fou vicari, i n’hem anomenat quatre. El text de la làpida es refereix a la diòcesi de Lleó. El benedictí Josep de Llupià i Roger, nascut a Barcelona i monjo de Sant Cugat del Vallès, tingué aquella mitra de 1735 a 1752; ell s’endugué cap a terres lleoneses Diern, i el féu canonge. No hem precisat la data del trasllat de Diern de Girona a Lleó, és a dir l’any que canvià l’obediència de Bastero per la de Llupià (possiblement, el 1735). Sí, en canvi podem assegurar que tornà a Girona el 1747, havent aconseguit del rei la dignitat de degà del capítol catedralici. Diern tenia establerts a Girona uns parents botiguers, Joan, almenys des de 1707, i després Salvador Diern, amb negoci pròsper. D’altra banda, féu un negoci acceptat per la moral de la seva època; opositar en concurs restringit (que el bisbe convocava, però només hi admetia un candidat) al càrrec de rector de Fornells de la Selva i vendre després la rectoria; en va treure 5.040 lliures l’any 1728. Era un capital els interessos del qual se’n podia viure sobradament. En fundà un benefici eclesiàstic. La seva família emparentà per via de matrimoni amb els Puig, i aquests, amb els Carles (ADG, Arxiu de casa Carles, llibre 54, quadre genealògic inicial). Maria Diern i Mir, de la família botiguera i gairebé segura germana del canonge Ferran, casà amb Francesc Puig i Roca, hereu dels patrimonis Puig, Tor-Begur, Portas i altres de Torroella de Montgrí. Tingueren dos fills; Salvador i Marianna Puig i Diern. Salvador obtingué un títol de noblesa, i edificà la casa de Girona, però romangué sense descendència. Marianna anà a cercar un hereu també a Torroella de Montgrí, Martí de Carles i de Quintana. El fill dels dos, Antoni Francesc de Carles i de Puig, abandonà la tradició del matrimoni empordanès, i prengué com a esposa Maria del Pilar O’Doyle i Molina, de nissaga militar. Nasqué d’aquest matrimoni el 1804 Narcís M. de Carles O’Doyle, Puig i Molina, de notable significació a la Girona del segle XIX. Fill seu fou Joaquim de Carles i de Mendoza, pare del darrer Carles. La família s’extingí a la mort de Joaquim de Carles i de Ferrer (ja en el segle XX), que féu hereu el seminari diocesà, al qual el bisbat se substituí a sí mateix.